L'experiència de Ramon Tremosa al Casal dels Infants del Raval.

L'any 92 Ramon Tremosa el va passar al Casal dels Infants del Raval, on hi va fer la prestació social de la seva objecció de consciència al servei militar obligatori. Llegiu en aquest article la seva experiència.

 

El Raval

Pujant des del mar al Raval és a l’esquerra de les Rambles, quedant ben delimitat amb el Paral•lel, les rondes de Sant Pau i Sant Antoni i el carrer Tallers. Tot i no formar part de la Barcino antiga ni del nucli gòtic (en el Fabra “raval” equival a “fora murs”), el Raval és un barri carregat d’història: l’església i el claustre de Sant Pau del Camp i el campanar de Sant Llàtzer (romànic); el conjunt de l’Antic Hospital de la Santa Creu i els monestirs dels Àngels i de Valldonzella (gòtic); la capel•la de l’Antic Hospital (renaixement tardà); l’església de Betlem (barroc); el palau de la Virreina (rococó); l’església de Sant Agustí (neoclàssic); el mercat de la Boqueria (modernista)…

Avui, però, el Raval és una de les zones més degradades de la ciutat: es nota, per exemple, en la gran quantitat d’edificis tronats i enderrocats que hi ha i en una anormal escassetat de botigues; però, sobretot, per un aspecte humà bastant generalitzat que oscil•la a primer cop d’ull entre la subsistència i la marginalitat. Perquè, encara que segons la presidenta del Casal dels Infants del Raval, nou de cada deu habitants del barri siguin gent “normal” (que treballa o busca feina i hi té vivenda estable), un de cada deu restant de gent “marginal” (que treballa al carrer i viu del carrer) constitueix un percentatge molt elevat si ho comparem amb qualsevol barri de la ciutat. He de dir que trobo aquesta proporció, formulada per algú que viu al Raval de tota la vida, encertada: aquesta gent “marginal” que sempre és al carrer fa la sensació de ser molt més nombrosa però, si es para atenció, darrera de persianes i finestres es descobreix tot un món, encara ben viu, d’activitats, tallers i negocis de tota mena, fidels representants d’aquella majoria oculta abans esmentada.

 

El Casal dels Infants del Raval

El Casal dels Infants del Raval va ser creat per veïns del barri ara fa deu anys. D’entre la seva proclamació d’objectius, dels quals en sobresurt moltes vegades l’expressió “justícia social”, n’hi ha un de molt ben formulat: “…es pretén trencar una cadena generacional de marginalitat que sembla passar irremeiablement de pares a fills…”. El Casal és una entitat privada sense ànim de lucre que es financia amb donacions particulars i ajuts públics, essent el seu principal actiu el treball dels seus educadors i voluntaris.

D’una mostra de 165 nens i nenes que venen al Casal, 135 d’ells (un 85%) es troben en les condicions següents: un 95% amb pares analfabets; un 77% amb maltractaments; un 75% sense pare o mare; un 51% amb predecessors prostituint-se habitualment; un 49% amb un o tots dos predecessors tòxicodependents; i un 14% amb progenitors traficants. Aquesta estadística es tradueix en tot un seguit de dèficits: manca d’hàbits i d’estructuració (horaris, higiene, de treball i convivència); dèficits psicomotrius (de coordinació, percepció, atenció i concentració); d’expressió i comunicació (creativitat, joc i exercici físic); de valoració i autoestima (capacitat afectiva, respecte, tranquil•litat, estimulació escolar i familiar); i dèficits de roba, menjar, salut, habitatge i espai (dades extretes del llibret “Experiències de pedagogia social”, editat pel Casal l’any 1990).

El Casal és obert a tots els nens del barri, sense distinció d’origen raça o religió; en els darrers anys, per exemple, ha augmentat considerablement el percentatge de magrebins, fruit de l’última onada immigratòria rebuda pel barri. El Casal tracta de donar als infants que acull tot allò que els donarien uns pares “normals”, perquè els qui en tenen cura normalment (pares, en bona part, o bé pare, mare, tiets o avis) no poden, no saben o no volen donar-los-hi. D’aquesta manera, es garanteixen diàriament quatre acompanyaments escolars (entrada i sortida al matí i a la tarda) i dos àpats (dinar i berenar), al mateix temps que, esmorzars, dutxa i roba. Paral•lelament, el Casal pretén també, a través d’un assistent social, educar la família o els cuidadors de l’infant que s’ha acollit, en un intent d’aconseguir que allò que ha guanyat el nen durant el dia tingui una certa continuïtat un cop arribi a casa seva.

El Casal també ofereix activitats extraescolars, a fi de cobrir tota la jornada: activitats manuals i de reforç escolar, jocs d’interior i exterior, piscina i esports. En temps de vacances s’organitzen colònies per Nadal, Setmana Santa i, principalment, a l’estiu: els nens alternen dies de campaments i dies de “timbes” (fent excursions d’un dia i dormint a casa) des de Sant Joan fins a l’Onze de Setembre sense interrupció, en un esforç de l’organització realment important. Les activitats, a més, són diferents per a cada grup d’edat: “casalet” (de 2 a 5 anys), “petits” (de 6 a 9 anys), “mitjans” (de 10 a 13 anys) i “grans” (de 14 a 16 anys); l’aula-taller, darrerament, mira de donar una formació professional als grans, a fi de facilitar la seva inserció en el mercat de treball.

 

L’objecció de consciència

Vaig fer-me objector de consciència per motius polítics (únics motius, però que no poden ser al•legats en la declaració escrita) i per motius pràctics, abans que per antimilitarisme; el fet que l’any 1992 treballés per compte propi m’oferia la possibilitat de combinar feina i prestació amb total llibertat.

Vaig escollir d’anar al Raval perquè volia fer una feina “de carrer” abans que “de despatx”; la tria era ben clara perquè, per elecció professional passaré la vida entre quatre parets. La tramitació de la paperassa per a esdevenir objector, però, és deliberadament llarga, tot i la teòrica igualtat de drets i deures entre objectors i soldats; així, si bé un “quinto” pot incorporar-se dos mesos després de ser sortejat, van passar dos anys entre la meva declaració d’objector i l’inici efectiu del meu servei social (això sí, sempre comunicant-me amb el “Ministerio de Justicia” per mitjà del “Gobierno Civil” i trucant a Madrid a l’única i indivisible “Oficina para objetores”). Per aquest motiu, doncs, tothom qui vulgui fer-se objector ha de declarar-se’n com més aviat millor: d’aquesta manera, per exemple, podrà fer el servei substitutori mentre acaba la carrera (cosa que un “quinto” d’altra banda, no pot ni somniar de fer).

 

El dia a dia

Vaig incorporar-me al Casal dels Infants del Raval el primer de març de 1992, havent de fer trenta hores setmanals entre dilluns i dissabte, amb flexibilitat per a triar l’horari. Vaig ser assignat al grup de petits, tal i com jo volia: els nens conserven tota la innocència de la infantesa, si bé ja tenen una certa autonomia individual i ja és possible començar a demanar-los (a exigir-los) coses. La meva hora d’entrada era a les tres de la tarda i començava la meva tasca amb un acompanyament escolar. En tornar feia feines de tot tipus: preparació de berenars, neteja, encàrrecs, classificació de menjar i material, trasllats d'objectes, petits treballs de bricolatge i reunions per preparar activitats. A les cinc de la tarda tornava a l’escola a recollir els nens. Pel carrer els nens han d’anar agafats de dos en dos en estricta i ordenada fila, la qual cosa és difícil d’aconseguir inicialment: per a la canalla, l’autoritat és inversament proporcional al temps que portes “manant-la”. Però ben aviat vaig aconseguir de neutralitzar en la via pública la seva natural tendència al joc i a la baralla: els ensenyava a cantar (i així jo recuperava les cançons de la meva infantesa) i els organitzava concursos, per exemple fent-los traduir paraules del castellà al català, de manera que els nens que en sabien més s’interessaven per la competició i els altres paraven orella per tal d’aprendre’n.

El Casal disposa d’una antiga escola entre el carrer del Carme i la Plaça de la Gardunya, que ha estat cedida per l’Ajuntament per tal de realitzar les activitats extraescolars. Els nens hi venen al migdia de dotze a dues, abans d’anar a dinar al menjador del carrer Cadena, i a la tarda, fins que són recollits a dos quarts de nou del vespre. Cada dia de la setmana el meu grup de petits té una activitat fixada: dilluns i dijous “racons” (jocs d’interior), dimarts “taller” (arts manuals), dimecres “pati” o “parc” (jocs d’exterior) i divendres “esport) en un camp de futbol sala al carrer Aurora, que els nens anomenaven “campurora”); prèviament, tot just arribats de l’escola, els nens fan tres quarts d’hora de deures (“reforç escolar”, de dilluns a dijous), berenen (per a alguns potser serà el darrer àpat del dia) i si anem bé de temps es renten les dents. Dissabte sí, dissabte toca piscina i esport (activitat de matí) o excursió (de tot el dia).

El grup de petits oscil•la entre trenta i trenta-cinc nens diaris i nosaltres som quatre, dues educadores i dos objectors: la Montse (gran dona de la qual he après moltes coses), la Laura (la nova joventut “progre” però també pencaire), en David (un bon jan amb vocació de “radical” de sempre) i jo. Som pocs (set-vuit nens per cap), sobretot si considerem que tenim entre nosaltres uns quants nens difícils de conduir, i la situació es complica si un dels quatre, per qualsevol motiu, no hi és. El comportament mitjà del grup depèn de molts factors: del temps (la pluja no deixa esbravar la canalla al pati, abans d’entrar per fer les activitats), de l’estat d’ànim dels “líders” (tres o quatre marrecs que Déu ni do) i de com els nens han passat el dia a l’escola, principalment. En el reforç escolar notem les deficiències d’alguns nens, clarament endarrerits: per motius diversos, a l’escola difícilment poden seguir la resta de companys, i el professor no pot, no vol o no sap donar-los una atenció diferenciada. La Montse, com a cap de grup, va a parlar amb els mestres tant com fa falta, enfrontant-se algunes vegades amb professors d’escoles públiques que massa sovint estan de pas pel barri. Tot i això, i gràcies a aquest esforç de cada tarda (“on tens la llibreta?”, “no vas a jugar fins que no acabis” , etc.), a força de dies veus progressos en nens que són molt gratificants.

El joc i l’esport acostumen a tenir més èxit: només cal vigilar les baralles, tot i que en alguns nens es nota una agressivitat especial. Tinc un bon record dels partits de futbol i, sobretot, del “polis i lladres”, en una modalitat de nens i nenes contra monitors. Es tracta d’un joc que permet, per exemple, d’agafar primer el que pitjor s’ha comportat abans, o bé amb problemes d’integració al grup; aquí sí que una bona suada valia la pena. També tinc presents els dissabtes de piscina. La piscina petita del Club Natació Montjuïc (a la Ronda de Sant Pau) disposa de matalassos, suros, pilotes, flotadors i altres elements que permeten un camp gairebé il•limitat d’acció. L’aigua és importantíssima pel desenvolupament dels nens, alhora que els introdueix en un altre medi on poden descobrir noves possibilitats de jocs i diversió; no cal dir que jo era dels últims a sortir-ne.

I ja que parlem d’immersions, un darrer aspecte: va constituir per a mi un autèntic goitg íntim el fet de parlar, sempre, en català als nens, “a cargo del Ministerio”. Es la manera d’acostumar-los a la llengua i d’aconseguir que, quan els estires, s’intentin expressar en català. També vaig vetllar, “sin que se note el cuidado”, per tal que el català fos emprat encara més per grups i monitors, descobrint com una actuació decidida per part d’un sol individu pot modificar, en part, el comportament d’un grup. I quan venia algun voluntari o monitor castellanoparlant que se n’exclamava, l’argument era contundent: “el Casal treballa per evitar tot tipus de marginació… inclosa la lingüística”. D’altra banda, sobre el terreny, els nens magrebins mostren facilitat en l’aprenentatge del català (de fet, tots parlen l’àrab i el castellà), mentre que en alguns nens castellanoparlants és palesa la poca elasticitat dels que estan acostumats a fer servir un únic registre lingüístic; a més, així com els primers són tots del Barça, entre els segons hi ha uns quants “inelàstics” del Madrid.

Les colònies

Sempre que s’organitzen unes colònies, la tarda abans de marxar es fa una revisió de motxilla. Cada nen té una llista amb tot el que ha de portar i, individualment, va traient peça per peça tot allò que ha empaquetat; si hi manca res el nen ha d’anar a casa a buscar-ho (d’aquesta manera es pretén educar també els pares) i si allà tampoc no ho té el Casal li subministra.

Les colònies del Casal han marcat una inflexió en la meva vida: ja no tinc vint anys. En elles, l’atenció constant s’allargava ara tot el dia i l’esgotament dels jocs, el neguit de la piscina, els problemes al menjador, les batusses al pati, la neteja de la casa, les bugades de roba a la nit, les reunions d’avaluació a mitjanit i els “pipís” de matinada constituïen un desgast que ja era fora del meu abast resistent; és dur d’adonar-se que s’ha perdut aquella energia de quan “ho aguantes tot”.

Vaig anar per primer cop de “maniobres” els dies previs a la Setmana Santa, l’abril de 1992, a Planoles, al Ripollès, i l’última vegada va ser després de Nadal, tocant del volcà Cruscat, a la Garrotxa. Però recordo especialment les tres setmanes que vaig passar l’estiu de l’any olímpic a la casa de colònies de Sant Guim de Freixenet, a la Segarra, tornant de les quals vaig haver de passar pel llit de pura extenuació: un dels últims dies, al menjador, quan la Montse explicava als nens (els quals l’escoltaven embadalits) que si es portaven malament vindria el terrible extraterrestre “Andertseran”, jo vaig tancar per uns instants els ulls, tot aprofitant aquells breus instants de treva; i em va semblar veure, com no oblidaré mai, que d’una nau espaial aterrada al pati en baixava un monstre de dues potes i cinc braços.

 

Balanç

El dia 23 de març de 1993 vaig acomiadar-me del Casal amb un sopar. Gresca, regals, bon ambient, cants a veus, fins que a mitjanit vaig tornar cap a casa. Vaig donar uns tombs per aquells carrers que ja eren una mica meus tot pensant si ara les meves preguntes de sempre tenien més resposta. I les vaig sentir barrejades amb records i sensacions: recordava els dies intensos de feina i Casal, al treball com si no fes la prestació social, al Casal com si no treballés (però una manera de ser ve donada o es conquereix?)… sabia que tot plegat tenia per a mi un sentit, l’havia mastegat i paït durant dues mil hores (però la novetat rau en l’aprofundiment??)… rumiava com n’havia de treure alguna cosa per al meu pa de cada dia (però si la feina del nen és fer-se home, la feina de l’home és fer-se una mica nen?)… empallegós regust, curiós sabor, misteriosa flaire… fins que es va imposar, un cop més, amb lletres que ren una mica més grosses, la paradoxa de la condició humana, tant ben interpretada per la ironia d’aquell Home quan digué: “és donant-se que s’obté”.

 

Ramon Tremosa i Balcells